A Borriana, el cant també és constant. L’alcalde ens explica una ciutat que avança, que es transforma i que viu una etapa extraordinària. Cada anunci arriba envoltat de fotografies, titulars i grans paraules. Però quan apartem el relat i mirem els resultats, trobem massa projectes pendents, massa promeses repetides i una ciutat paralitzada en qüestions bàsiques.
El problema no és comunicar. Un govern té l’obligació d’explicar la seua faena. El problema comença quan la comunicació substituïx la gestió i l’anunci es presenta com si fora una obra acabada. El fum pot tapar durant un temps la falta de moviment, però no neteja els carrers, no dona seguretat, no reactiva el comerç ni resol els problemes dels barris.
Esta pèrdua de rumb també es nota als plenaris. Massa vegades, tots els partits acabem atrapats en guerres ideològiques, mocions pensades per a fer soroll en temes lluny d’ací i debats sobre qüestions que l’Ajuntament no pot solucionar. Quan una decisió externa ens afecta, hem de parlar-ne i defendre els nostres interessos. Però el Plenari no és una tertúlia ni una sucursal de València o Madrid. Cada proposta hauria de respondre una pregunta senzilla: açò, què resol a Borriana?
La gent ja no està cansada només del «i tu més». Està cansada de promeses, excuses i política convertida en carrera personal. Borriana no pot ser un trampolí, un decorat per a fotografies ni una parada abans del següent càrrec. Som servidors públics i el nostre deure és ocupar-nos dels problemes de casa, no utilitzar-los per a construir una trajectòria personal.
Un exemple és el Pla d’Ombra i Confort Climàtic que vam presentar, aprovat pel Ple fa quasi un any. Proposava estudiar les zones amb més necessitat, crear ombra en parcs i carrers, instal·lar veles o para-sols on no siga possible plantar arbres, habilitar fonts, valorar nebulitzadors i identificar refugis climàtics. També plantejava reservar una partida en el pressupost de 2026 per a començar les actuacions prioritàries. Mesures concretes, realistes i útils.
Ara, amb la calor, toca preguntar: on està l’estudi? Quines actuacions s’han prioritzat? Quin pressupost s’ha reservat? Carrers com la Tanda o Sant Vicent podrien ser més agradables amb solucions senzilles i ben dissenyades. Donar ombra protegix la gent, facilita el passeig, ajuda el comerç i torna vida al centre. No cal inventar una altra gran promesa: cal executar allò que ja està acordat.
Borriana necessita llibertat per a triar les millors solucions, vinguen d’on vinguen, sense sotmetre-les als colors polítics. Necessita menys guerres alienes i més treball útil. Menys fotografia i més carrer. Menys cant i més rumb.
Perquè les sirenes poden continuar cantant. Però Borriana no pot continuar de cap a les roques.
Cal posar Borriana primer!
