Durant massa anys hem escoltat promeses de tots els colors. Han passat rojos, blaus i tots els seus companys de govern: verds, taronges i morats. Tots han tingut temps, cadires, pressupostos, pactes i altaveus. Tots han anunciat grans canvis, grans projectes, grans titulars. Però després de tanta maqueta, tanta foto i tanta promesa quina ciutat tenim davant dels ulls? Para't un moment i pensa-ho: sobra fum i falten fets.

La realitat és que Borriana ha crescut en habitants, però no sempre en identitat, cohesió ni vida compartida. I això és delicat. Quan una ciutat canvia molt i no cuida lo que la fa ser ella mateixa, arriba un moment en què molts borrianencs ens sentim forasters a casa nostra. Açò passa perquè falten arrels comunes, normes clares de convivència, estima per les nostres costums i un projecte seriós perquè qui arriba entenga, respecte i compartisca la ciutat que l’acull. Què queda d’un poble si deixa de reconéixer-se a si mateix?

Parlem amb la gent major i la resposta fa mal. Fa trenta anys —o més— Borriana tenia molta més vida de carrer, més comerç de proximitat, més motius perquè un empresari apostara per la ciutat, més llocs on trobar-se, més opcions per a eixir, anar al cine, prendre alguna cosa en els amics, disfrutar el cap de setmana i sentir que la ciutat estava viva. Hui, massa vegades, eixa Borriana pareix una fotografia vella que han deixat perdre en un caixó antic, any rere any, govern rere govern. I lo més greu no és només lo que hem perdut; és que molts volen que ens resignem a considerar normal la mediocritat, com si no tinguérem dret a aspirar a més.

Ens diuen que tot millorarà. Que hi ha plans. Que hi ha projectes. Que ara sí. Però Borriana no viu de propaganda: viu dels carrers nets —de veritat—, dels comerços oberts, de facilitats per a emprendre i de confiança perquè qui crea riquesa no haja de mirar cap a un altre poble, dels jóvens amb alternatives i opcions, de les famílies passejant tranquil·les, de les festes cuidades, de la cultura present, del patrimoni respectat i d’una identitat orgullosa de ser i estar.

Després d’un temps sense poder expressar-nos en estes pàgines, no volem desaprofitar l’ocasió amb paraules buides. Volem posar damunt de la taula lo que molts pensen en veu baixa o callen: Borriana no pot continuar servint de trampolí, aparador o camp de proves de ningú. La ciutat necessita menys obediència als de dalt i més lleialtat als de casa, ací, en cada decisió concreta, cada dia, en fets reals.

Les Creus de Maig ens recorden que plantar és comprometre’s. Borriana necessita això: compromís real, mirada llarga i valentia per a dir prou. Perquè una ciutat que oblida qui és, acaba acceptant qualsevol futur. Borriana mereix molt més que anar perdent-se.